The liberation of coming out, second anniversary

Ahir va ser l'aniversari de la nostra - la meva i d'Eduard - "sortida d'armari". Amb el cor i la ment ens trobem amb Catalunya, que lluita pel respecte dels drets humans.

Per aquest motiu, només avui vull recordar la nostra "sortida d'armari" amb el meu discurs català a Girona (la presentació del meu llibre "La primera pedra" [Gregal] el 26 de setembre de 2017). La llengua catalana és la llengua d'aquest moment a la història europea. En aquests dies és la llengua dels drets humans i els drets de les nacions a l'autodeterminació.

Barcelona, 4-10-2017.

Els llibres viuen junts amb els lectors i les lectores. En realitat, els llibres no existeixen sense lectors. Els llibres no estan escrits una vegada per sempre. Els llibres s’escriuen cada dia de nou quan un lector o una lectora comença a llegir-ho.

En aquest sentit, miro avui “La primera pedra” i amb gratitud us miro a vosaltres. No puc reflexionar sobre el meu llibre sinó és en el context d’aquests dies transcendentals que viu Catalunya, els dies de llibertat, de consciència nacional, de gran responsabilitat i serenitat, i al mateix temps dies de persecucions i repressions dels drets fonamentals, dels drets humans. Per aquesta raó, em sento en el deure de donar-vos unes gràcies ben grans a tots vosaltres, quan tots estem pendents del que passa al nostre país. Estem a l’últim tram d’un camí històric i fascinant, que és el camí de l’autodeterminació de la nació catalana.

El llibre "La primera pedra" parla d’un personal procés d’autodeterminació en coherència amb la meva identitat i dignitat de persona i de sacerdot gai. Així, podria anomenar el meu coming out, la sortida de l’armari, com el meu procés d’autodeterminació; és a dir, l’afirmació de la meva identitat i l’exigència de tractar seriosament la meva dignitat i els meus drets per part de la meva Església, la qual no entén i no vol entendre. Per això, per al meu personal procés d’autodeterminació - el democràtic procés català va ser una referència fonamental, amb el seu coratge, amb la seva passió, amb la seva determinació.

A l’Església, treballant al Vaticà, als màxims nivells del poder de l’Església, m’he adonat que no hi ha cap esperança de diàleg, de ser escoltat i respectat. Els subjectes com jo a l’Església estan ignorats i menyspreats. Se’n riuen de nosaltres. I quan apareixem amb les nostres justes peticions, amb l’exigència de respectar el que les ciències saben de l’homosexualitat, l’Església comença a lluitar amb violència contra nosaltres. Així, des d’anys es persegueixen teòlegs que reflexionen sobre l’homosexualitat; grups que volen ocupar-se pastoralment dels gais; gais que volen fer “coming out” i viure obertament; se’ns persegueix amb lleis discriminatòries que fan part de la llei canònica (la "constitució") que obliga a cada catòlic.

De la mateixa manera, des del principi va ser tractat per l’Estat espanyol (el govern catòlic del PP) el moviment a favor del dret humà d’autodeterminació de Catalunya. S’han rigut, han ignorat i al final han començat a perseguir amb violència. Dissortadament, aquestes són tècniques de sistemes totalitaris, autoritaris i patriarcals, com el poder central (vaticà i episcopal) de l’Església catòlica.

Quan jo havia de decidir la meva sortida d’armari, els catalans i les catalanes van ser la meva inspiració – ho he descrit en La primera pedra – “D’aquell poble jo també en treia la força de lluitar per la meva llibertat personal. Enmig d’aquella nació em sentia lliure”. “Em semblava que aquest poble era capaç de canviar democráticament la història” (La primera pedra, p. 205). Avui aquesta és la realitat: vosaltres podeu democràticament canviar la història en defensa dels drets humans d’autodeterminació.

A La primera pedra he escrit: “Admiro el poble català. En ell he tornat a viure la lluita, els ideals i l’amor dels polonesos per la independència de la pròpia patria i per l’expressió dels propis orígens” (p. 204).

Us demano de realitzar l’esperança que els demòcrates d’Europa i del món posen en vosaltres. Us demano de no tenir por, quan d’un dia a un altre sembla que el sistema d’opressió està sempre més fort. Tot depèn del vostre coratge de votar. I jo voto amb vosaltres. No tingueu por.

El meu llibre és el llibre de la passió de l’alliberament. Si algú creu que es parla molt de la sexualitat de la persona, li demano que pensi que aquest llibre és el manifest d’alliberament d’una sexualitat pressionada, odiada, cancel·lada. És el llibre d’un gai, que és catòlic i sacerdot i creu en el que ensenya l’Església, però no puc continuar a odiar la seva natura humana i sexualitat. El conflicte interior ha explotat en un volcà d’alliberament. Per això el llibre és la confessió, però també el crit de passió. El subjecte crida: no puc més, sóc subjecte personal sexual i tu –  Església, societat, Estat, familia –, has de tractar-me com a tal. Abans de jutjar-me, has d’aprendre qui sóc.

És exactament el crit que avui s’aixeca des de Catalunya, on els catalans i les catalanes exigeixen de ser tractats com a subjectes, amb la seva identitat i dignitat, amb els seus drets humans, fonamentals: els drets de decidir com volen viure. Aquest dret és inherent a la seva condició de nació, de poble, a la seva identitat espiritual. Ningú pot llevar-ho, ningú pot menysprear-ho u obstaculizar-ho. Ni Estat ni constitució ni policia... ni Església.

Era també el meu crit a la meva declaració de la identitat i dels drets com a gai creient. El mateix crit que s’aixeca de la societat civil catalana en defensa dels seus drets. Quan experimentes rebuig sistemàtic, persecució constant, menyspreu continu, arriba el dia en que dius: prou! El meu coming out (la meva sortida d’armari) va ser el moment de dir prou a l’opressió.

M’inspirava el procés d’autodeterminació de Catalunya, que és com la sortida de l’armari d’una nació, que diu: prou. Tenim dret a decidir, a votar. Tots: els que volen independència i els que no la volen. Arriba el dia en el que no es pot esperar més; en el que no es pot més permetre que el sistema de poder se’n rigui de tu i dels teus drets fonamentals.

El meu llibre és la història de com jo superava la por. Com superava la por en aquest sistema de poder autoritari i patriarcal. El mateix sistema que avui – amb la benedicció de l’Església católica oficial, del Vaticà i els bisbes – governa Espanya. És el sistema que moltes vegades violenta els drets humans de les persones i de les nacions.

A aquest poder jo li dic en el meu llibre: el teu poder radica en la meva por. Jo no et tinc por; per tant, tu ja no tens poder.

Moltes grácies a totes i a tots.

Dr. Krzysztof Charamsa

Casa de Cultura
Girona, 26-09-2017