Llegint “Com lleu batec en la memòria” de Montserrat Gallart
La vida i la poesia
2. Alguns diuen: “la vida no és una poesia” quan volen expressar que la vida no és fàcil com els versos que es posen en rima, jugant entre ells harmoniosament. En canvi, jo penso que la vida és també i sempre poesia. La vida és poesia si saps trobar i excavar l’harmonia poètica del què passa cada dia. El repte que la Montserrat afronta és just això: en tots els moments de la vida hi ha poesia. Trobem la poesia en les mirades que donen felicitat, en els sentiments i els bons records que ens omplen. La trobem, però i, potser està molt més present en els drames i en les dificultats, en els patiments de les dones, que no són tractades com iguals; en els patiments de les nacions i dels pobles que no són respectats en els seus drets; en les víctimes de tot tipus d’injustícies. El repte és extreure la poesia de cada “angle” del camí de la vida, perquè “vivim aquí en un regal que ens interpel·la, / i som en la mesura en què creixem” (Llapis). I créixer és extraure el sentit de tot el què passa, de cada batec de la memòria, sigui feliç o trist.
3. La vida sí que és poesia... I, al revés, la poesia ha de ser la vida. Ha de tenir coratge d’afrontar la vida en totes les seves dimensions i en tota la seva actualitat. No ha de tenir por de plantar cara als riscos i als perills, als dolors de la vida. El que passa contínuament és que: “la bellesa viscuda / s’ha vist esmicolada en un moment / en el vòmit pudent de la barbàrie” (En terres del nord).
La poesia ha d’expressar la injustícia i el patiment i resistir sense acovardir-se, i sobre tot no ha de perdre el sentit de que la vida, principalment i a pesar de tot, és una meravella, un do, l’aventura més excitant que ens podria succeir. La Montserrat comunica aquesta positivitat de la vida i no perd mai la serenitat.
La natura fora i dintre de nosaltres
4. Per llegir la vida, hem de mirar la natura fora i dintre de nosaltres. En la mirada de la Montserrat hi ha una sintonia, una harmonia, un fil rouge entre la natura i el nostre interior, com si fos tot un. Nosaltres som la part integrant del llenguatge de la natura i tota ella està dintre de nosaltres, és part de nosaltres, és nostra. Així el llenguatge de la poesia és el de la natura i el del meu interior, el del cor.
Arbres, mar, aigua, sol, lluna, flors... Les flors del jardí secret de la vida. No som i no hem de ser un jardí tancat, com a la edat mitjana s’anomenava la Mare de Deu (“jardí tancat de Deu”), que creava distància i contradicció entre ella, la “deessa”, i les altres dones, totes menys dignes. Nosaltres, tots i totes, vivim dins d’un jardí obert, fascinant, universal, diví, un jardí de la vida que hem d’entendre i compartir amb els altres.
Sí, a vegades estem tancats i amagats en un armari del jardí del paradís, com les dues dones que s’estimen, però – essent rebutjades per una religió i una societat que les exclou – “romanen ocultes als armaris del paradís” (Tres dones). La poesia es converteix en un manifest de dignitat i d’alliberament, un acte de desobediència social i d’exigència d’un canvi.
5. En les seves poesies descobrim un jardí holístic de la vida que està en el nostre íntim, però no és mai tancat, no està aïllat del món exterior, no existeix sense l’altre, ni sense flors, ni sense el mar i el sol...
Tot i que hi ha moments que tampoc la natura no consola: “no em consola el blau del cel immens / ni la remor d’aquesta mar que estimo...” (Breus). “La solitud és la nostra segona pell, / i tothom té la seva. / Se’n ve amb nosaltres de viatge, / ens convida a dinar i a sopar / i, quan es fa cruel, al llit” (Soliloqui).
La natura no és suficient. Necessito la comunitat d’altres “jo” i d’altres “tu”, d’altres íntims. Necessito la casa, el poble, la nació que estimo, la comunitat dels íntims d’altres, la comunitat social, política, feminista. D’aquí surt la memòria comunitària, la història del present de la terra i del poble, la memòria social, la memòria dels drets i de les llibertats, que es fa poesia. D’aquí surten els temes socials i polítics, que en passat la poesia moltes vegades tenia por d’afrontar.
I, last but not least, necessito una altra persona que pugui estimar, perquè “soc la copa que espera / el vi de l’amor que hi vulguis vessar” (Amor grec).
La memòria és “ara”
6. La memòria no és un passat. La memòria existeix només com un “aquí i ara”, un lleu batec dins nostre. La memòria existeix només com part de nosaltres, només en la mesura com nosaltres elaborem la memòria i la convertim en la vida, en el present, creixent. Com la memòria, també el futur és “ara”. No existeix altre futur que l’“ara” que tenim, el que ens ha donat la natura o Déu, com diuen els creients. És l’“ara” que ens “adopta”, abraça i es converteix en un repte. No hem de tenir por i hem de fer-lo poesia. La poesia de la vida, el lleu batec de la poesia per viure sempre millor.
photo: @KrzysztofCharamsa
