L'esglèsia diu que el nostre amor és pecat

A un públic molt ampli, a la gent en gene­ral perquè ofe­rim les nos­tres refle­xi­ons i dub­tes de manera amena; par­lem de pro­ble­mes de la vida, de mol­tes coses que afec­ten tot­hom i que estan rela­ci­o­na­des amb la moral impo­sada per l’Església. Trac­tem, òbvi­a­ment, molts temes LGTBI, i de com els supo­sats pecats capi­tals que va ins­tau­rar l’Església han ser­vit per man­te­nir el poder, per cas­ti­gar uns i no altres. Mira, veus aque­lla dona que ens acaba d’atu­rar? [una senyora els havia atu­rat abans d’arri­bar al lloc on hem que­dat]. És la dona d’un capellà!

Ens ha dit que viu prop de casa nos­tra i ens coneix. Ens acaba de dir: “Jo tinc els matei­xos pro­ble­mes que vosal­tres, les matei­xes per­se­cu­ci­ons. He estat víctima de les matei­xes obses­si­ons de la religió impo­sa­des a la soci­e­tat!” Té raó aquesta senyora, perquè la soci­e­tat està mar­cada per la religió, siguis o no cre­ient.

Hi ha gent que ens diu: “A mi no m’afecta la religió perquè no soc prac­ti­cant.” Doncs sí que t’afecta, sí: la religió avui et marca les fes­ti­vi­tats, les cerimònies... Encara hi ha molta gent que es casa o bateja els fills per l’Església per no que­dar mala­ment. L’Església no accepta l’eutanàsia, la mort digna, per exem­ple, no accepta que cadascú deci­deixi sobre el seu propi cos, sobre la seva vida sexual o repro­duc­tiva... Vol inter­ve­nir en els drets que són de tots! I això no vol dir que no hi hagi tra­di­ci­ons i valors mera­ve­llo­sos del cris­ti­a­nisme. De fet, el cris­ti­a­nisme ha donat al món la cosa més bonica que es pot donar: la capa­ci­tat d’esti­mar. Però després, ha vol­gut impo­sar la seva manera d’esti­mar, només la seva.

Quan vam sor­tir de l’armari ens va sor­pren­dre les bru­tals crítiques con­tra Krzysz­tof per haver tren­cat el celi­bat que venien de gent que s’auto­a­no­me­nava pro­gres­sista o que deia que no era de missa. I a la gent què li importa? Per què s’obses­si­ona tant amb aquest tema? Hi ha cape­llans que cre­uen que el celi­bat és una llei injusta però alhora diuen que fins que no canviï la llei cal obser­var-la. Doncs no, així no es can­vi­a­ran mai les coses! Nosal­tres hem expo­sat la nos­tra vida, hem sacri­fi­cat la nos­tra pri­va­ci­tat per can­viar les coses. No pots fugir del Vaticà i anar-te’n a una illa a viure tran­quil·lament després d’haver dit que ets homo­se­xual i que tens pare­lla. Calia denun­ciar el sis­tema! I és el que fem.

Segons la llei canònica l’homo­se­xu­a­li­tat no exis­teix, per tant, si filem prim, tam­poc he tren­cat el celi­bat perquè el celi­bat canònic és renun­ciar a casar-se amb una dona [diu Cha­ramsa]. Segons l’Església, un gai és un hete­ro­se­xual que té un pro­blema i la llei és per a per­so­nes sanes. L’Església con­ti­nua apro­vant les teràpies per con­ver­tir homo­se­xu­als i ho con­ti­nua pro­po­sant. Nosal­tres vam ofe­rir la nos­tra vida per denun­ciar un sis­tema, perquè si volem que hi hagi can­vis ens hi hem d’impli­car. Aquesta dona que hem vist, casada amb un capellà, aquests sí que són veri­ta­bles pro­fe­tes! I ella em deia: jo soc cre­ient. I jo [en aquest cas parla Cha­ramsa] li he dit: i jo també! Nosal­tres no anem con­tra la religió: llui­tem perquè volem una Església humana!

El papa Fran­cesc és, jus­ta­ment, l’últim res­pon­sa­ble d’aquest docu­ment perquè la llei canònica pre­veu que tots els docu­ments fir­mats per aquesta con­gre­gació són del papa. Jo com a teòleg [ara parla Krzysz­tof Cha­ramsa] puc asse­gu­rar que aquest text és un abús. Ens pensàvem que el papa faria can­vis i no ha can­viat res. Aquest docu­ment és el reflex d’un règim de pen­sa­ment, de domini i de per­se­cució i dis­cri­mi­nació, que no ha vol­gut afron­tar el pro­blema de molta gent que no és hete­ro­se­xual i exi­geix res­pecte a la seva iden­ti­tat, res­pecte a la seva dig­ni­tat. Quan un sis­tema perd argu­ments i hau­ria de començar a estu­diar la qüestió per obrir-se i desen­vo­lu­par la seva pròpia visió... què fa? Comença a tan­car-se, sem­pre en posi­ci­ons més ridícules.

És una invo­lució fir­mada pel papa Fran­cesc perquè ell és l’últim res­pon­sa­ble d’aquest docu­ment. Però què passa? Que el domini mediàtic del Vaticà ho ha pre­sen­tat d’una manera, com si no anés amb ell. Aquesta llei serà molt difícil de can­viar en les pròximes gene­ra­ci­ons. No la pot can­viar ni el sínode ale­many, el més crític, perquè no té com­petències. Els cape­llans ale­manys que volen beneir pare­lles gais seran igual­ment eli­mi­nats, no podran can­viar la situ­ació. Pot­ser aca­ba­ran des­con­nec­tant-se de Roma, sí, però no poden can­viar aquesta llei que és per a tot el món. I això ho ha fet el papa.

És exac­ta­ment el que diu. En aquest text l’amor és ano­me­nat pecat! I això ho diu l’Església quan l’amor és un valor, que, para­do­xal­ment, és la part més impor­tant del cris­ti­a­nisme.

Tu ho has dit: sem­blava. El papa Fran­cesc és un comu­ni­ca­dor per­fecte, extra­or­di­nari, té una intel·ligència emo­ci­o­nal increïble i sap entrar a les per­so­nes, cosa que no sabia fer el seu pre­de­ces­sor. Amb Benet XVI tot­hom sabia què pen­sava i de quina part estava, però amb aquest papa no. Aquest papa truca a les vícti­mes per telèfon, les abraça, els diu que vol estar amb elles... Tu ets un per­se­guit per l’Església, un dis­cri­mi­nat, i ve ell i et diu “no et pre­o­cu­pis, jo estic amb tu”. Però després què fa? Res.

Sí, i en comp­tes de començar una comissió d’estudi sobre drets humans de les dones a l’Església, sobre drets humans dels homo­se­xu­als, sobre drets humans d’hete­ro­se­xu­als divor­ci­ats... Què ha fet? En l’exhor­tació apostòlica post-Sínode de la Família, Amo­ris lae­ti­tia, la seva res­posta als divor­ci­ats saps quina va ser? Una nota a peu de pàgina. El pro­blema dels divor­ci­ats no és una nota a peu de pàgina! Ell ha con­fir­mat l’statu quo i ha dei­xat a mans de cada capellà que es doni la comunió o no als divor­ci­ats.

Sí, perquè un capellà ale­many o algun capellà català, no tots eh!, poden ser més oberts. Però un capellà polonès o el car­de­nal Cañiza­res..., aquests segur que no dona­ran la comunió als divor­ci­ats. Ales­ho­res: el papa ha resolt el pro­blema? No. Rotun­da­ment no. Ha afron­tat el pro­blema de les dones a l’Església? No. El papa sí que ha fet una obra extra­or­dinària de can­viar la imatge de l’Església, però quan ha posat algu­nes dones en llocs que sem­blen estratègics, dones que estan dins del sis­tema, cal dir-ho, s’ha fet un gran des­ple­ga­ment en premsa. La premsa i la imatge sí que les domina Fran­cesc.

Ima­gina’t, jo soc un ateu i tinc un capellà a casa les 24 hores del dia! Però he entès molt bé com fun­ci­ona el màxim òrgan de l’Església Catòlica: com una monar­quia abso­luta. Crec que si la gent s’informés i mirés més enllà de la parròquia que té al cos­tat o del que fan en par­ti­cu­lar alguns cape­llans o mon­ges en con­cret, que està molt bé eh!, veu­ria les coses dife­rent: la hipo­cre­sia de l’Església, per exem­ple.

Hi ha molts homo­se­xu­als, però no cre­iem que hi hagi un lobby gai perquè si hi fos pot­ser llui­ta­rien pels drets humans. El que hi ha és un lobby homòfob, que estan en con­tra dels drets LGTBI. Jo mateix [diu Cha­ramsa] quan tre­ba­llava a la Con­gre­gació per a la Doc­trina de la Fe tre­ba­llava en con­tra dels drets dels homo­se­xu­als i ho feia con­vençut, perquè m’havien con­vençut i jo no accep­tava que era gai, que allò era just. Vaig ser víctima de tot el sis­tema fins que vaig començar a ado­nar-me de coses i a estu­diar el tema del sexe i l’homo­se­xu­a­li­tat. Havia d’ama­gar els lli­bres! Ja estava en ple procés intel·lec­tual d’estudi i reflexió quan vaig conèixer l’Edu­ard, i l’amor, la força humana més pode­rosa, un do de Déu.

I les dones que han de tenir coratge per llui­tar pels seus drets a l’Església i els hete­ro­se­xu­als, a qui també l’Església els con­demna, amb el pecat de la luxúria, per exem­ple. L’Església té un greu pro­blema amb el sexe i la religió per­se­gueix molta gent i con­demna mol­tes acti­tuds. Nosal­tres no con­dem­nem la religió, cri­ti­quem quan es con­ver­teix en un mal.

Sí, però saps una cosa? Els catòlics tenen una sèrie de regles segons les quals no poden votar ni un par­tit que esti­gui a favor de l’eutanàsia, ni a favor de l’avor­ta­ment, ni tan sols un par­tit que esti­gui a favor de la con­tra­cepció, que també està pro­hi­bida per l’Església. La pre­gunta és: a qui pot votar avui un catòlic a Cata­lu­nya o a l’Estat? Doncs només al PP o a Vox, que són els par­tits que estan tan­cats als drets humans. El tema del cris­to­fei­xisme no és només que aquests par­tits uti­lit­zen la religió; també és que la religió apro­fita aquests par­tits. El fei­xisme comença a ser un pro­blema de l’Església Catòlica (i dels evangèlics a Amèrica Lla­tina) perquè la ide­o­lo­gia d’aquests par­tits coin­ci­deix amb la ide­o­lo­gia de l’Església Catòlica ofi­cial. No importa que hi hagi mas­ses de gent catòliques que pen­sen diver­sa­ment (a Cata­lu­nya, per sort, n’hi ha mol­tes) perquè la línia ofi­cial defen­sada pel Vaticà i el papa coin­ci­deix amb els extre­mis­tes. No és que hi hagi fona­men­ta­lis­tes dins l’Església, és que l’Església per­met el fona­men­ta­lisme.

Hi ha gent molt oberta a l’Església, però no l’Església. No hi ha una Església Catòlica A i una Església Catòlica B. És la mateixa. Si les dones no es rebel·len, si els cre­ients LGTBI no es rebel·len, si els catòlics pro­gres­sis­tes no exi­gei­xen refor­mes no can­viarà res i hau­ran de ser con­si­de­rats cul­pa­bles de l’immo­bi­lisme. Fran­cesc havia creat mol­tes expec­ta­ti­ves i si el cri­ti­ques et gua­nyes l’ani­mad­versió de tot­hom: l’opinió pública està con­vençuda que el papa fa coses però la veri­tat és que no ha fet cap reforma real. Ha par­lat molt, ha can­viat la imatge gràcies al màrque­ting, però ha sal­vat l’statu quo. Se li ha de reconèixer l’esforç en la defensa del medi ambi­ent, això sí.